La meva part

Aquesta es la meva part de quan ens separàrem, l'història expressada per jo, exactament al precís instant en que em va ser impossible mantenir aquella darrera mirada carregada alhora amb una tempesta de sentiments. I fou aixì:

Al primer instant, la primera passa, un torrent de sentiments. Els sentiments acumulats poc a poc durant temps, els sentiments forts i frescs del derrers dies, el record del viscut i la tristesa per el no futur.

Vaig fer l'esforç de contenirme físicament pero els ulls, llagrimosos i tèrbols em guanyaren; el cap, abaix i el caminar, lent, molt lent. Un caminar lent per si sento algú correr cap a jo i reduirne la distància. Per si algú em dona una abraçada pel derrere i facilitarne l'encaixament entre els meus braços. Per si algú em diu vine amb jo o em quedo amb tu. Per si aquesta historia continua. Em giro unes quantes vegades per si...

Després d'aquest moment intens i emocional, vengueren un desordre, si es pot dir aixì, de 'raonaments' amb certa incoherència:

Sé que no serà aixì, que hem de continuar envant, cadascú per al seu camí, les seves idees, passions, relacions, dormirs, despertars... I aleshores em demano: perquè? Perquè cadascú ha de fer el seu camí? Hi comens a veure una resposta. Arriba un punt on el camí està fet, no sé què significa ni quan es produeix, ni tan sols si tothom hi arriba pero puc descriure'l com jo el perceb ara mateix: Tan senzill com que el camí està fet quan ja només el passetges, tranquilament, satisfet amb el recorregut, quan no necessites modificar-ho ni allargar-ho, quan l'unic que vols es seguir envant per el camí en pau amb un mateix. I es aquí, després de descobrir aquest fet que penso que bé estaria passejars-hi amb qui dona color a aquest paisatge. Pero clar, aquest es el meu cami.

En el moment d'escriure això faig un raonament esper que més clar i no tan sesgat per la situació, ja en certa perspectiva i de cara al futur, el resultat d'aquesta experiència personal, per mi i a qui serveixi: